“Em considero una peça de museu”

En diverses ocasions havia contactat amb els periodistes de La Contra de La Vanguardia per explicar que el meu Avi era un personatge digne de ser entrevistat. I no me’n vaig sortir mai.

Qui millor que la seva neta per fer-li acomplir un somni, ni que sigui de manera simulada?

Aquí va el simulacre de La Contra per Joaquim Cassà i Barrera…

Font: Josep M. Saurí

L’edat me la podries haver preguntat una setmana abans, que en tindria un menys, ara 98 anys. La meva procedència és el món, visc a Arenys de Mar. A l’esquela vull que posi empresari i escriptor. Vidu, dos fills: Maria Carme (69) i Francesc (64), tinc 5 nets d’entre 22 i 42 anys. Soc catalanista, ni d’esquerres ni de dretes. Catòlic. La meva única afició és la lectura.

Després d’una llarga trajectòria professional en el món del tèxtil fabricant mitjons, es jubila forçosament amb la crisi de principis dels 90, quan moltes fàbriques han de tancar. El temps lliure el porta a recuperar l’hàbit de llegir i més endavant escriure articles sobre els carrers d’Arenys en una revista local, que acaben transformant-se en un llibre recopilatori. També investiga sobre la família Sala, vidriers d’Arenys, dels quals en publica la biografia. Aquestes tasques li valen el reconeixement com a Arenyenc de l’any 2011 i Fill Predilecte de la vila el 2015.

Per ser membre de la lleva del biberó, fem una Contra alternativa. Després ja parlarem d’altres coses.

Per a tu la guerra va ser la pitjor etapa de la teva vida?

Als 17 anys no ets prou conscient, depèn de la manera de ser de cadascú. Un amic tenia la obsessió que el matarien i el van matar.

Més endavant em vaig posar en el lloc de la meva mare i vaig ser conscient de que potser va patir més que no pas jo.

No soc ximple, però s’han d’afrontar les coses amb serenor.

Cronològicament com va anar?

L’any 1936 hi havia revoltes a nivell local, el front ens quedava allunyat. Per la miopia no em van destinar fins el 1938. Mentrestant van morir molts amics. El 1939 acaba la guerra i els perdedors ens van enviar a França com a presoners de guerra en un camp de concentració.

Em van preguntar si em volia quedar aquí o a l’Espanya nacional. Els vaig respondre que volia anar a casa. En creuar la frontera plorava. A Irún vam embarcar a l’Aratamendi, un vaixell de carboners, ens van instal·lar a la tercera bodega perquè no hi havia una quarta. Vam estar a Màlaga de pas, i a Sevilla definitivament però vam acabar a Algesires. Érem el regiment de fortificació número 4.

Si pensaven que podies ser un desertor t’afusellaven. I per sortir havies de portar avals de l’alcalde, la guàrdia civil i el rector, que certifiquessin que eres bona persona.

Vas haver de canviar de bàndol?

Com tothom. Però en una banda i l’altra només vaig veure assassins.

Quan va acabar?

Em van desmobilitzar l’any 1941.

Et consideres afortunat?

I tant! El fet de sobreviure és estar de sort, però a la guerra de cosa feliç no n’hi havia cap. L’atzar em va portar a sortir-me’n.

Se’m van trencar les ulleres i em van posar a segona línia del front. Com que no hi veia em van posar al comandament de la divisió. Sort que un amic de Cassà era el barber, va parlar amb el capità i em van posar d’escrivent.

M’hauria pogut passar el que vaig veure en un acudit gràfic on deien a un miop que anés a primera línia per veure millor l’enemic.

Deixem de parlar de coses dolentes. Algun moment memorable en positiu que vulguis recordar?

Per la transcendència, responsabilitat i emoció: el naixement dels fills.

Has tingut fills. Has publicat llibres. Et falta plantar un arbre?

No, vaig plantar una figuera de coll de dama. Tinc el tríptic cobert.

Per a tu, quin és el secret de la felicitat?

Com a veritat absoluta no existeix, són petits tocs. No es pot posar en una balança què m’ha fet més feliç o menys. Ara hi ha coses que abans no hi eren com les crisis de joventut. Els que hem passat gana i dificultats no teníem la possibilitat d’estressar-nos.

Quants anys et vas dedicar al tèxtil?

50 anys, del 1941 al 1991, però abans de la guerra ja treballava en un despatx tèxtil.

El treball era un càstig bíblic, ara és un bé preuat. Jo l’ofici el vaig exercir a gust, tot i les moltes dificultats que vaig passar.

Com fas el pas d’empresari a escriptor?

Empresari és una carrera, un ofici. Escriptor m’ho van proposar. Volien que col·laborés a la revista “Vida Parroquial” escrivint sobre els carrers d’Arenys. M’hi vaig negar molts cops, no sabia què dir a part del que posa a la placa del carrer. Quan el rector també m’ho va demanar, vaig veure que era un desaire negar-me més.

I l’acollida dels convilatans?

Va ser bona, em van explicar que algú havia plorat amb un text meu. I parlant amb un veí, em va dir que li havia agradat, amb un cert aire de sorpresa. Jo li vaig respondre: Et penses que només sé fer mitjons?

T’agrada més llegir o escriure?

Llegir, perquè escriure és conseqüència d’haver llegit. Però gaudeixo escrivint, i llegint depèn del llibre.

Prefereixes el nomenament d’Arenyenc de l’any o Fill predilecte de la vila?

No vull posar diferència. Ser fill predilecte dona una certa categoria, però no em considero amb mèrits. Ser arenyenc de l’any és per votació popular, se’m va fer un nus a la gola quan em van comunicar que havia guanyat.

La família propera, pares i germans, van morir força joves. T’imaginaves trencar la tendència?

No, de fet quan van anunciar que es celebrarien els Jocs Olímpics a Barcelona, vaig pensar que m’agradaria poder-los viure. I ja han quedat molt enrere.

Quan vaig acomplir els 90 vaig pensar que em començava a fer gran, ara em considero una peça de museu.

Per la festa dels 90 anys vas escriure un poema com d’acomiadament. Quan es perd la por de la mort?

No es perd mai. No m’obsessiona, han de vetllar els metges, però potser un dia et vols llevar i no pots perquè t’has mort.

Alguna espineta clavada?

M’hauria agradat viatjar al Japó i sortir en una Contra de La Vanguardia.

Com t’agradaria que et recordessin?

Com una bona persona.

2 thoughts on ““Em considero una peça de museu””

    1. Elisabet Cassà

      Em sembla que tenen la política de no sucumbir a pressions externes per escollir les persones a entrevistar. De totes maneres, m’alegro molt que t’hagi agradat 🙂

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *